Se sent de fons la versió de la Sílvia Pérez de la cançó Menuda de Serrat, la mare la mira i canta també: "pensa en mi, menuda, pensa en mi", i la nena somriu complaguda, "deixa'm venir amb tu, deixa'm venir..., deixa'm anar on vas menuda, deixa-m'hi anar", li canta tota feta sentiment i sempre amb la por que un dia la Mar marxi sola. Se l'estima tant que dubta si podria seguir respirant sense ella.
Bruno, si no existís, l'hauríem d'inventar, Elisabet Pedrosa
Desconeix amb perill el món qui no ha comprés que tot allò que fem està escrupolosament vigilat. Només cal fixar-s’hi una mica pera donar-se que un gos, un ocell, un insecte, o qualsevol altre ésser que considerem insignificant, deambula sospitosament a l’entorn nostre, siga quina siga l’activitat que ens ocupe. No són més que lacais en plena feina. De qui?... Estic investigant-ho; com estic també reunint proves per demostrar empíricament una hipòtesi que no fa poc vaig enunciar: “Tot allò que sota una forma circular pobla l’univers dels humans, ja es tracte d’un punt tipogràfic, una oliva, un rellotge, una pilota, un meló, una roda, un pou, l’entrada d’una caverna, la Lluna o qualsevol astre immens, cada un d’aquests exemples, com infinitament més que ara no cal enumerar, forma part d’un grandiós exèrcit d’ulls camuflats que controla, amb un silenci d’aparença innòcua tots els nostres actes.”
Nàixer significa penetrar en la caixa. No la detectem, perquè encara és desmesurada i ha d'anar reduïnt-se, aproximant-se, potser a poc a poc, potser de sobte. I perquè és transparent. Podem intuïr-la, però no la veurem mai: sols es fa visible per als altres quan s'ha ajustat a la forma exacta del noste cos, ja faltat d'alè, immòbil cadàver.