262. La gàrgola de la plaça dels Escolans

La meva aportació al 65é joc literari del Jesus Tibau

M’agrada sentir l’aigua córrer pel meu llom, la remor sobre les velles teules i el repicar a les lloses de la placeta. M’agradava jugar a esquitxar els escolans les tardes d’estiu, quan el núvols foscos, carregats, xocaven amb la punta del campanar i vessaven el seu doll sobre la teulada. Els escolans fa anys que van desaparèixer, el vell llorer va marcir-se de tristesa. I em vaig quedar sola, fins hi tot la pluja escassejava.
Un matí, van aparèixer uns operaris amb un arbret feble i tímid dins una torreta, van plantar-lo al sot deixat pel llorer, ningú se’n va adonar de la meva alegria.
Poc a poc l’he anat regant, i ella, la meva petita xicranda, brostava cada primavera i m’enviava la flaire de les seves menudes flors blaves.
Ja falta poc perquè em pugui endinsar en la seva ombra i els pètals em facin pessigolles al morro.

Ah! finalment, podré clavar queixalada a les fulles, fa tant de temps que no tasto el verd!
..........................

THE GARGOYLE OF THE ALTAR BOYS' SQUARE

I like to feel the water run down my spine, the rumor on the old tiles and the prick on the slabs of the little square. I liked splashing the altar boys in the summer evenings, when the loaded, dark clouds, hit the tip of the bell and drop their lwater over the roof. The altar boys disappeared years ago, the old laurel wither of sadness. And I stayed alone, even the rain was scarce.
One morning some workers appeared with a shy and weak tree and planted it in the hole left by the laurel, nobody realized my joy. Gradually I had watering it, and she, my little jacarandá, grew every spring and sent to me the smell of their small blue flowers. In a few days I’ll be able to get into his shadow and make their petals tickling in my nose.

Ah! Finally, I'll be able to nibble the leaves, so long ago that I didn't eat any vegetable!