Sempre havia estat una nena tranquil·la, quieta al bressol mentre l’àvia li explicava el conte. La cosa es va complicar quan va començar a caminar. El dia que tocava la Caputxeta no es treia del cap un drap vermell que va trobar; amb la Ventafocs perdia les sabates pel carrer; la Bella Dorment la deixava adormida pels racons; quin tip d’escombrar que es va fer amb la Rateta Presumida; amb el Soldadet de Plom no li van poder treure el tu-tú del damunt i quan a l’escola li van explicar la Blancaneus va deixar de menjar pomes.
A casa ja s’hi havien acostumat, però ara ja fa massa dies que dura la broma.
A casa ja s’hi havien acostumat, però ara ja fa massa dies que dura la broma.
3 comentaris:
moltes gràcies per la teva participació, una altra vegada.
El dibuix d'Ignasi Blanch dóna molt de joc.
Ja, ja, ja,... es va pujar a un arbre i ja no hi va voler baixar més!!! Molt bona aquesta entrada. Per cert, aquest llibre sempre m'ha semblat molt màgic. M'agafen ganes de rellegir-lo.
Quin enginy! Que ben trobat!
;)
Publica un comentari a l'entrada